L’amfiteatre d’Itàlica

Documentació general
L’amfiteatre d’Itàlica es va construir als anys 117-138, en la primera ciutat romana a Hispània: Itàlica, actualment Santiponce, Sevilla. Pertany a l’arquitectura romana lúdica, és d’estil romà imperial; per construirlo s’ha utilitzat pedra, tova, fusta, maó, formigó y marbre. El sistema construcitu és arquitravat i voltat. És va construir a l’època de l’emperador romà, Adriano. Va ser el amfiteatre més gran de tot l’imperi romà.
Anàlisi formal
Aquest edifici es basa en una construcció arquitravada y voltada als tres pisos que la conformen. Des de l’exterior s’ha aprecia la utilització de l’arquitectura de voltes típica dels romans, amb arcs de mig punt sobre uns pilar gruixuts que també sostenen columnas adosadse de tipus decoratiu. El pilars es fan servir per soportar els arquitraus, els frisos y les cornisas que fixen cadascun dels pisos. La càvea no aprofita el nivells del terreny, si nó que s’aixeca sobre moltes voltes superposadas, recolzades damunt pilastres de travertí.
Pel que fa la composición de l’amfiteatre cal dir, que la façana s’erigeix sobre un estilobat (podi) damunt el qual s’aixequen els tres pisos que conformen l’edifici.
A l’interior del edificio es aprecia la càvea que s’aixeca sobre un podium de 2.20 m. d’alt, aquesta estava dividida en tres parts: la ima càvea (la part inferior) formada per 6 escales a les que es podia acceder per viut portes, en aquesta part anaven els magistrats, l’emperador i la gent amb Diners; la media càvea, formada per 12 escales y es podia acceder per 16 portes, aquí anven el patricis, comerciants, la classe mitjana; y la summa càvea, que es creo que no s’ha acabat i si s’ha acabat no es conserva, es diu que en teoria s’extendía un velarium pero protegir del sol, en aquesta part anaven les dones, els nens, els obrers i esclaus.

Al mig de l’amfiteatre hi havia l’arena que cobria la fossa subetrrania i era el lloc on es feia l’espectacle, es podia acceder per 10 portes que estaven protegidas amb relles. A sota d’aquesta arena amb forma ovalada, existeix un subsòl rectangular que es deia fossa bestiaria, estava disenyada per agilitzar l’espectacle, ames a mes es feia servir per guardar els animals que participaven als espectacles; aquesta fossa estava coberta de fusta que la suportaven viut pilars de maó, material amb el que s’ha fet tota la fossa. Als costats s’havien fet unes rampes que donaven a l’escena per que els animals poden pujar-hi.
L’estructura original de l’edifici és de formigó revestit de pedra o maó, a mes a mes hi havien zones que estaven cobertes de marbre que actualment s’ha perdut. L’entrada principal anomenada Porta triumphalis estaba coberta per un friso n es va eculpir els esquemes dels jocs realitzats a l’exterior de l’edifici.
El que diferencía aquest amfiteatre de les construccions gregues és que les romanes no fan forats en la terra per construir un edifici, sinó que l’aixecan en altura.
Pel que fa l’estil es pot dir que l’amfiteatre, o unió de dos teatres, va ser una inovació genuinament romana, ja que els grecs no més disposaven de teatres.
Les seves dimensions i el seu tamany era peculiar, podien caber més de 25.000 persones y l’interior s’havia disenyat una manera que sigui facil el moviment del públic.
1.3 Interpretació
L’emfiteatre d’Itàlica va ser unes de les primeres construccions dels romans a Hispània. La intenció dels romans al construir els seus edificis era de reunir al poble, es adir, juntar totes les cultures, aquest amfiteatre era un espai públic, s’hi escenificaven batalles mitológiques o historiques. Es tractava d’espectacles dïurns, per això s’havia disenyat el velarium.
La distribució dels espectadors a l’amfiteatre era un reflex de la societar romana i de la seva jerarquia; cadascú ocupava l’espai segons la seva categoria.
Actualment l’edific es troba malmès, el pas del temps i les noves civilitzacions l’han anant destruint.
A Espanya podem es conservan altres amfiteatres importants, com per example el amfiteatre de Emerita Augusta, (Mérida) o Tarraco entre altres.

Treball realitzat per Nina Manjon

2008 -2009