Via Augusta

Història de la Via Augusta. Seguint les petjades dels romans
L'arribada dels romans a la península ibèrica es produeix l'any 218 a. de C. quan Escipió desembarca al port d'Empúries. Durant els cinc segles que va durar l'esplendor de l'Imperi romà, la política i la cultura dels romans s'estén al voltant de les grans vies de comunicació
Un cop acabada la pacificació de la província l'emperador August ordena una política de rehabilitació d'aquesta gran via de comunicació que anava de Roma a Cadis, donant-li el seu nom: Via Augusta. El viatger que la volia recórrer tota feia 2.725 km.

Les vies romanes
La construcció de les rutes havia de respondre a tres criteris establerts: durabilitat, utilitat i accessibilitat. Els romans sabien que la principal funció d'una via era garantir la comunicació. Per tant, havien de construir una bona xarxa de vies de comunicació que perdurés en el temps, resistís les inclemències meteorològiques, les esllavissades, les erosions i les inundacions. Disposaven d'una tipologia força àmplia de denominacions per referir-se a les vies, en funció de la seva amplada, del seu ús, del seu finançament o segons si la superfície externa de la via fos amb terra batuda, amb grava triturada o amb lloses de pedra.
Preferien que les vies poguessin avançar en línia recta en amplis trams, evitaven les zones inundables i accedien als colls de muntanya en ziga-zaga. No estalviaven el bastiment d'obres complementàries de suport, com contraforts, desguassos, ponts i terraplens.
Un element constitutiu de les vies romanes és que, almenys pel que fa a les vies principals, estaven mesurades per unes fites, milliarium. Les fites o mil•liaris estaven disposades cada milla romana, el que correspon a 1.481,5 metres. Aquestes pedres, amb forma de columna cilíndrica, podien arribar a tenir tres metres d'alçada i dos de perímetre, encara que la majoria eren de dimensions més modestes.
En els mil•liaris s'hi gravava el nom de l'emperador que havia fet construir o reformar la via, així com la distància d'una ciutat a una altra. Tot i així, també hi ha mil•liaris anepígrafs. No hi ha dubte que aquests senyals eren de gran ajuda per al comerç i, especialment, per planificar les mobilitzacions massives dels exèrcits.
Els camins romans comptaven amb una organització complexa, aproximadament cada 10 milles hi havia un servei per al bestiar, que s'anomenaven mutationes, parades per alimentar o canviar els cavalls de tir i, cada 30 milles, hi havia unes àrees de servei més àmplies que s'anomenaven mansios i que oferien també aliments i allotjament als viatgers.

L'estudi del traçat de la Via Augusta
El coneixement de les vies de comunicació a l'època romana es determina a Catalunya per l'estudi de diferents fonts: referències en els textos clàssics de Plutarc, Estrabó o Polibi; l´Itinerari d´Antoní; la Tabula Peutingeriana; l'Anònim de Ràvena, d'època Alt Medieval.
Hi ha, però, fonts molt més fecundes: els vasos Apol•linars o de Vicarel•lo. Es tracta de vasos de plata trobats a les aigües del llac Aquae Apollinares, avui Vicarel•lo (Itàlia). En aquests vasos hi havia gravats el trajecte del viatge, dividit en 26 jornades i les distàncies en milles. La importància dels vasos rau en el fet que hi consten, en cadascun d'ells, les mansions per on havien de passar i les seves distàncies en milles.
Hi ha troballes arqueològiques: mil•liaris, calçades, murs de contenció, ponts, monuments triomfals, torres de vigilància, sepultures i monuments funeraris, que han ajudat a reconstruir el recorregut de la Via Augusta.

El comerç a la Via Augusta
La Via Augusta es va construir, en una primera fase, amb finalitats militars. Va ser el comerç, però, el principal motor que va impulsar la necessitat de garantir i mantenir la circulació entre províncies, viles i ports del Mediterrani.
La producció de vi, oli i els cereals va constituir una de les bases de l'economia de l'època. Destaca el comerç del vi per la gran quantitat d'àmfores localitzades, que permet copsar la importància d'aquesta explotació, del seu consum i el comerç, sobretot cap a la Gàl•lia i Roma. Destacaven tres zones productores de vi: Tarraco, Lauro i la costa Laietana.
El Sender de la Via Augusta ofereix un itinerari per resseguir l'arc llatí mediterrani que s'estén des de Grècia fins a Portugal; un arc que té un paisatge amb una identitat comuna en el conreu de la vinya i l'oliva.
Fa més de 5.000 anys que el paisatge de l'oliva es dibuixa al mediterrani; se'n pot gaudir passejant per totes les vies romanes del mediterrani: la Via Egnatia a Turquia i Grècia, la Via Appia, Via Aurelia a Itàlia, la Via Julia Augusta i Via Domitia a França i la Via Augusta al seu pas per Catalunya i el País Valencià.
Catalunya és un exemple d'aquestes particularitats dins del seu territori amb paisatges vitícoles i denominacions tan diferents com l'Empordà, el Maresme, el Penedès o el Tarragonès.
A través d'aquest via en època imperial van arribar al territori de l'actual Catalunya marbres, calcàries i granits de tot arreu, especialment d'Itàlia Les pedreres romanes que es coneixen a Catalunya estan concentrades a l'àrea de Tarragona. La pedrera més destacada és la del Mèdol. Situada aproximadament a 6 km al nord de Tarragona és un ampli espai que ajuda a descobrir les tècniques d'extracció dels blocs.