divendres, 18 de maig del 2007
dijous, 17 de maig del 2007
Del Llobregat al Solsonès
Pont del Diable: Es el pont roma mes important de Catalunya, malgrat les sevs reconstruccions. El seu estat actual es semblant al que tenia al seglke XIII quan es va refer despres d'unes inundacions
Originartiament tenia 4 arcs iguals de linia horizontal, però a l'edat mitjana els dos centrals van ser substituitz per un arc ojival, De l'època romana se'n conserven els estreps fats amb grans carreus i alguns dels quals conserven les marques de picapedrer amb les xifres IIII, VI i X corresponents a les legions romanes que el van construir entre el 16 i el 8 asC.
Sobre l'estrep esquerre s'alça un arc trionfal roma fet amb un nucli de formigo i recobert amb carreus i decorat amb dues pilastres estriades, probablement posteriors a la construccio primitiva, que es pot considerar contemporani de l'arc de Bera .
Terrassa: Restes romanes sota l'eglesia de Santa Maria (antiga basilica)
Necropolis d'enterraments en teules amb restes d'un antic mosaic qaue represdenta un paó, i un basament de columna
Castellgali : Municipi agricola del Bages:
Torre del Breny o Torre dels Dimonis: Mausoleu romà construit a la primera meitat del sIII dC. se'n conserva un basament quadrangular de 3 metres d'alçada, tenia dues cambres a l'interior cobertes amb voltes i un pis superior. Estava decorat asmb un fris de motius vegetals i una figura femenina nua entre dos lleons i amb els braços estesos. També es va trobar una inscripció funeraria. L'alçada total era d'uns 16 metres pero es va desrtuir en part per aprofitar les pedres.
Vil·la romana de Boades Edificada al s.I a C. va perdurar fins el segle V va ser descoberta a principis del segle xx. S'exhumaren algunes dependencies i dos frons ceràmics pero ara nomes es conserva una cambra absidal i un mausoleu.
El musoleu te planta quadrangular i s'alça sobre un socol decorat amb una motllura de grans carrerus, la resta es de morter i de pedres amb rees filades de maons esgronats a la apart superior i edsta cobert per una volta amb teulada adues vessants. Hi havia una inscripció dedicatoria
La cambra absidal feta amb petits carreus te un alçada de 4 metres una banqueta a la part inferior i una gran finestra amb un arc fet amb teules
Tentellatge: Parroquia rural del terme de Navès, prop de la carretera de Solsona a Berga
Castell de Vilar: es una fortificació romana formada per dos cossos de planta rectangular va ser bastit al sII en una cruilla de camins.
El cos mes avençat te un parament de grans carreus conservat fins a 4 metres d'alçada i el segon cos de carreus mes petits fou reaprofitat per una masia .
Del Llobregat al Solsonès
Pont del Diable: Es el pont roma mes important de Catalunya, malgrat les sevs reconstruccions. El seu estat actual es semblant al que tenia al seglke XIII quan es va refer despres d'unes inundacions
Originartiament tenia 4 arcs iguals de linia horizontal, però a l'edat mitjana els dos centrals van ser substituitz per un arc ojival, De l'època romana se'n conserven els estreps fats amb grans carreus i alguns dels quals conserven les marques de picapedrer amb les xifres IIII, VI i X corresponents a les legions romanes que el van construir entre el 16 i el 8 asC.
Sobre l'estrep esquerre s'alça un arc trionfal roma fet amb un nucli de formigo i recobert amb carreus i decorat amb dues pilastres estriades, probablement posteriors a la construccio primitiva, que es pot considerar contemporani de l'arc de Bera .
Terrassa: Restes romanes sota l'eglesia de Santa Maria (antiga basilica)
Necropolis d'enterraments en teules amb restes d'un antic mosaic qaue represdenta un paó, i un basament de columna
Castellgali : Municipi agricola del Bages:
Torre del Breny o Torre dels Dimonis: Mausoleu romà construit a la primera meitat del sIII dC. se'n conserva un basament quadrangular de 3 metres d'alçada, tenia dues cambres a l'interior cobertes amb voltes i un pis superior. Estava decorat asmb un fris de motius vegetals i una figura femenina nua entre dos lleons i amb els braços estesos. També es va trobar una inscripció funeraria. L'alçada total era d'uns 16 metres pero es va desrtuir en part per aprofitar les pedres.
Vil·la romana de Boades Edificada al s.I a C. va perdurar fins el segle V va ser descoberta a principis del segle xx. S'exhumaren algunes dependencies i dos frons ceràmics pero ara nomes es conserva una cambra absidal i un mausoleu.
El musoleu te planta quadrangular i s'alça sobre un socol decorat amb una motllura de grans carrerus, la resta es de morter i de pedres amb rees filades de maons esgronats a la apart superior i edsta cobert per una volta amb teulada adues vessants. Hi havia una inscripció dedicatoria
La cambra absidal feta amb petits carreus te un alçada de 4 metres una banqueta a la part inferior i una gran finestra amb un arc fet amb teules
Tentellatge: Parroquia rural del terme de Navès, prop de la carretera de Solsona a Berga
Castell de Vilar: es una fortificació romana formada per dos cossos de planta rectangular va ser bastit al sII en una cruilla de camins.
El cos mes avençat te un parament de grans carreus conservat fins a 4 metres d'alçada i el segon cos de carreus mes petits fou reaprofitat per una masia .
Penedes, Anois i Conca de Barberà
Villanova ila Geltru : Capital del Garraf i port tradicional de la regio vinicola del Penedes. asl peu del turó de Sant Gervasi es rtoben les restes de la vila romana d'Adarró.
Vila d'Adarró:
Bastida a final del sI aC, avui soterrada en part pel talus de la via ferria amb estances de l'area residencial, mostres de decoració poctorica mural i paviments de mosaic. En una estança es troba una capçañera èntagonal decorada amb marbre, han aparegut coluimnes i capitells. Un ara votiva indica que el presonatge era principal a la ciutat de Tarraco i aal seu extem Est es troben restes de l que va ser la vil·la agricola i industrial (dos forns i dependencies d'una terrisseria. ) el lloc va ser habitat fins el s.VI dC.
Vila-rodona Població agricola del Camp de Tarragona.
Columbari romà:
El columbari devia formar part d'una vil·la (s'han trobat restes de murs) El cos de l'edifici esta bastit amb carreus petits units amb morte , esta froamt per un podi rectangular, decorat amb arcuacions i acabat en una motllura, les pilastres llises son d'ordre doric . La coberta era de volta, amb teulada a doble vessant. L'interior es de planta absidal i en cada mur latreral hi ha tres ninxols per ales urnes cinerasries .
L'alçada es d'uns 6 metres. Va edificarse el s.II i devia tenir forma de temple, la façana actual ha estat restaurada
Sarral: Població agricola de la Conca de Barbera
Presa romana del barranc de la Salada ( km 8 carretera a Montblanc)
Es la unica presa d'època romana coneguda a Catalunya emagatzemava aigua per irrigar els camps d'alguna vil·la romana propera. Te forma d'arc i secció trapezoidal amb una amplada de base d'uns 3 m. i mig i una alçadas de 2m esta feta de pedres i formigó, el front situat aigua avall fou cobert amb 5 filades esglaonades de carreus.
Sant Jaume dels Domenys Munciipi agricola de la Plana del Baix Penedes.
Aqueducte roma dels Arcs: S'han conservat tres trams de dos un i dos arcs respectivament i restes de altres pilars. Els arcs de 3 metres d'alçada estan bastits amb pedres de cantell mentre que la resta es de morter i pedres. Recollia aigues procedents de la riera de
Olerdola: El municipi d'Olerdola ha consrvat diverdses restes d'un establiment militar romà relacionat amb el control de la Via Heraclea.
Les restes es concreten en una gran cisterna amb un sistema de canalitzacions i una pedrera d'època rtomana i medieval.
Avinyonet del Penedes. Municipi agricola
Torre Sepulcral: Sepulcre bastit el sI aC-Es un sepulcre de cos ciclindric de 9 m de diametre i l'alçada conservada es d'un 11 metres, formada per un nucli de formigó recobert amb carreus de diferent mida i una motllura externa aseàra el basament del cos superior del qual sols es conserven les fgilades superiors
Els sepulcres de tipus cilindric son poc frequents en aquesta època i sobretot doificils de trobar fora d'Itàlia.
Pineda de Mar
Aqueducte romà: de 3,5 km de llargada, que portava les aigües des del Montnegre a la plana litoral (salvava un pendent de 40m amb un desnivell de 11, 5 mm per metre, i podia subministrar 16 l. d'aigüa per segon.
La major part del trajecte es feia amb canals de 25 a 32 cm. revestides de formigó i ceràmica matxucada (opus signinum) sostingudes per arcs en els principals obstacles i a voltes subterranies. Les arcades tenen 3,5 mertres de llum i una alçada de 2 m. i s'uneixen en forma d'espiga. Datat ver s els segles II i III sembla que proveia una important vila de la zona del Mas Roig
Temple Romà de Vic
Els murs tenen gran carreus ala base i a les cantoneres, mentre e que la retsa es formada de pedres petites, reforçádes per filades de grans blocs horitzontals i verticals. Les cantonades davanteres tenen pilastres amb capitell corinti. Les columnes eren llises amb bases d'estil jonic i capitells corintis (sis ala part frontal i dues d'intemedies i foren reconstruides a partir dels elements recuperats.,
Era coronat per un fris amb motllures i una cornisa i in fronto amb decoració de daus, també reconstruits
Via Augusta
L'arribada dels romans a la península ibèrica es produeix l'any 218 a. de C. quan Escipió desembarca al port d'Empúries. Durant els cinc segles que va durar l'esplendor de l'Imperi romà, la política i la cultura dels romans s'estén al voltant de les grans vies de comunicació
Un cop acabada la pacificació de la província l'emperador August ordena una política de rehabilitació d'aquesta gran via de comunicació que anava de Roma a Cadis, donant-li el seu nom: Via Augusta. El viatger que la volia recórrer tota feia 2.725 km.
Les vies romanes
La construcció de les rutes havia de respondre a tres criteris establerts: durabilitat, utilitat i accessibilitat. Els romans sabien que la principal funció d'una via era garantir la comunicació. Per tant, havien de construir una bona xarxa de vies de comunicació que perdurés en el temps, resistís les inclemències meteorològiques, les esllavissades, les erosions i les inundacions. Disposaven d'una tipologia força àmplia de denominacions per referir-se a les vies, en funció de la seva amplada, del seu ús, del seu finançament o segons si la superfície externa de la via fos amb terra batuda, amb grava triturada o amb lloses de pedra.
Preferien que les vies poguessin avançar en línia recta en amplis trams, evitaven les zones inundables i accedien als colls de muntanya en ziga-zaga. No estalviaven el bastiment d'obres complementàries de suport, com contraforts, desguassos, ponts i terraplens.
Un element constitutiu de les vies romanes és que, almenys pel que fa a les vies principals, estaven mesurades per unes fites, milliarium. Les fites o mil•liaris estaven disposades cada milla romana, el que correspon a 1.481,5 metres. Aquestes pedres, amb forma de columna cilíndrica, podien arribar a tenir tres metres d'alçada i dos de perímetre, encara que la majoria eren de dimensions més modestes.
En els mil•liaris s'hi gravava el nom de l'emperador que havia fet construir o reformar la via, així com la distància d'una ciutat a una altra. Tot i així, també hi ha mil•liaris anepígrafs. No hi ha dubte que aquests senyals eren de gran ajuda per al comerç i, especialment, per planificar les mobilitzacions massives dels exèrcits.
Els camins romans comptaven amb una organització complexa, aproximadament cada 10 milles hi havia un servei per al bestiar, que s'anomenaven mutationes, parades per alimentar o canviar els cavalls de tir i, cada 30 milles, hi havia unes àrees de servei més àmplies que s'anomenaven mansios i que oferien també aliments i allotjament als viatgers.
L'estudi del traçat de la Via Augusta
El coneixement de les vies de comunicació a l'època romana es determina a Catalunya per l'estudi de diferents fonts: referències en els textos clàssics de Plutarc, Estrabó o Polibi; l´Itinerari d´Antoní; la Tabula Peutingeriana; l'Anònim de Ràvena, d'època Alt Medieval.
Hi ha, però, fonts molt més fecundes: els vasos Apol•linars o de Vicarel•lo. Es tracta de vasos de plata trobats a les aigües del llac Aquae Apollinares, avui Vicarel•lo (Itàlia). En aquests vasos hi havia gravats el trajecte del viatge, dividit en 26 jornades i les distàncies en milles. La importància dels vasos rau en el fet que hi consten, en cadascun d'ells, les mansions per on havien de passar i les seves distàncies en milles.
Hi ha troballes arqueològiques: mil•liaris, calçades, murs de contenció, ponts, monuments triomfals, torres de vigilància, sepultures i monuments funeraris, que han ajudat a reconstruir el recorregut de la Via Augusta.
El comerç a la Via Augusta
La Via Augusta es va construir, en una primera fase, amb finalitats militars. Va ser el comerç, però, el principal motor que va impulsar la necessitat de garantir i mantenir la circulació entre províncies, viles i ports del Mediterrani.
La producció de vi, oli i els cereals va constituir una de les bases de l'economia de l'època. Destaca el comerç del vi per la gran quantitat d'àmfores localitzades, que permet copsar la importància d'aquesta explotació, del seu consum i el comerç, sobretot cap a la Gàl•lia i Roma. Destacaven tres zones productores de vi: Tarraco, Lauro i la costa Laietana.
El Sender de la Via Augusta ofereix un itinerari per resseguir l'arc llatí mediterrani que s'estén des de Grècia fins a Portugal; un arc que té un paisatge amb una identitat comuna en el conreu de la vinya i l'oliva.
Fa més de 5.000 anys que el paisatge de l'oliva es dibuixa al mediterrani; se'n pot gaudir passejant per totes les vies romanes del mediterrani: la Via Egnatia a Turquia i Grècia, la Via Appia, Via Aurelia a Itàlia, la Via Julia Augusta i Via Domitia a França i la Via Augusta al seu pas per Catalunya i el País Valencià.
Catalunya és un exemple d'aquestes particularitats dins del seu territori amb paisatges vitícoles i denominacions tan diferents com l'Empordà, el Maresme, el Penedès o el Tarragonès.
A través d'aquest via en època imperial van arribar al territori de l'actual Catalunya marbres, calcàries i granits de tot arreu, especialment d'Itàlia Les pedreres romanes que es coneixen a Catalunya estan concentrades a l'àrea de Tarragona. La pedrera més destacada és la del Mèdol. Situada aproximadament a 6 km al nord de Tarragona és un ampli espai que ajuda a descobrir les tècniques d'extracció dels blocs.
Caldes de Malavella
Les termes de Sant Grau foren construïdes entre els anys 40 i 50 dC, aprofitant les aigües termals del poble i la seva proximitat a la Via Augusta, el principal eix de comunicació
al nostre país a l'època romana. Tenien un caràcter medicinal i salutífer, gràcies als avantatges terapèutics de l'aigua termal.
A grans trets es tractava d'un edifici senzill, amb pocs elements d'ostentació i lluny dels grans conjunts termals que hi havia a les grans ciutats. El principal element del conjunt termal és una piscina de planta gairebé quadrada amb cinc grades en tres dels costats i bassaments de columnes que sostenien els arcs, envoltada per un passadís de volta es comunica pel costat est a traves de tres arcs amb una altra galeria amb volta de canó en la qual hi havia tres compariments amb piscines mes petites L'aigua entrava a la piscina per un forat que hi ha en el pilar central del costat est, procedent directament del brollador. Abans, però, passava per una estança amb tres portes que, molt possiblement, tindria un caràcter sacre i estaria dedicat a Apol.ló.
A l'entorn de la piscina central veiem diverses estances dedicades a tasques auxiliars: vestidors, sales de massatge... L'accés al conjunt s'efectuaria pel sud. Malauradament, els importants rebaixos de terra fets a l'època medieval i moderna (més de dos metres del seu nivell original) varen eliminar qualsevol vestigi de l'edifici.
En un moment indeterminat del s. II o III la zona oest de les termes es modificà, a causa de l'esllavissament de part del turó, que afectaria totes les instal·lacions del sector. A finals del s. IV les termes foren abandonades i posteriorment s'incorporaren al castell del qual encara podem veure una torre a la nostra esquerra. Més tard es convertiren en un hospital per a pobres i aquest fet en va permetre la conservació fins als nostres dies, tot i que a finals del segle passat encara en fou destruïda una part important.
Una altre piscina
S'ha fet una nova troballa romana a Caldes de Malavella prop de les actuals termes. El descobriment, dins la futura plaça de la font dels Bullidors, es concreta en una piscina petita amb entrada d'aigua, la qual cosa fa sospitar que estigui relacionada amb el complex termal existent.
La piscina fa un metre d'amplada per uns dos de llargada, encara que sembla més llarga, però està tallada per culpa de la muralla. A més, té un forat per facilitar l'entrada d'aigua calenta. «Encara que físicament no hi ha cap lligam amb les termes, el més probable és que en formi part», va manifestar Llinàs. A part de la piscina, també s'han trobat un parell de murs, conduccions d'aigua, molta ceràmica d'entre els segles II aC i I dC, i tres monedes, una de les quals és de l'emperador Vespasià.
Baetulo
Baetulo es va construir sobre un petit turó, el "Turó d'en Seriol", i tenia un recinte emmurallat (250 per 330 m. aproximadament), amb grans torres de defensa. L'ordenacio urbanistica responia a un pla ortogonal, el cardo maximus corria paral·lel a la costa però respectant la irregularitat del terreny, L'interior estava distribuit en illes de cases amb carrers de 5 mertres i amb un sistema de terrasses per salvar les pendents del terreny.
Les caracteristiques de la zona on es va establir la ciutat van dictar també la ubicació del forum entre el suau pendent del turó i el desnivell brusc de la platja. El forum dividia la ciutat en dues parts: la part alta o residencial amb cases amples i luxoses i la part baixa, creuada per la via augusta, que estava destinada a usos comunitaris, termes, mercats etc.
La ciutat va créixer extramurs, per la qual cosa el límit arqueològic és més extens (7'5 a 10 Hes.). El punt culminant de la ciutat que arribaria als 15.000 habitants, cal situar-lo a finals del segle I a. C., gràcies a la prosperitat derivada del conreu de la vinya i l'exportació del vi a gran part de l'Occident romà.
Termes de Badalona : al subsol del museu
Les Termes:
Situades al subsòl del Museu es componen de tres sales: frigidarium, tepidarium i caldarium. En aquesta darrera sala s'observen diversos mosaics amb una decoració geomètrica molt bella. Tanmateix, en el subsòl del Museu, podem trobar restes de vies i comerços de l'època, i també la xarxa de clavegueram de la ciutat antiga.
Forum de la ciutat
Restes del temple, parets i basament que es troben sota l'actual esglesia,
La major part de les restes arqueològiques trobades a les excavacions pertanyen a aquesta època i les podem veure exposades actualment en el subsòl del Museu de la ciutat (Plaça de l'Assemblea de Catalunya, s/n. Tel. 384 17 50). Cal fer un especial esment:
El Vas de les Naus: Ceràmica ibèrica del segle IV a.C.
La Venus de Badalona: Petita escultura de marbre de 28'5 cm d'altura que simbolitza les qualitats antigament atribuïdes a la Deessa Venus.
La "Tabula Hospitalis": Inscripció sobre una placa de bronze de 51'5 per 37 cm que data de l'any 98 d.C. Es tracta d'una declaració d'hospitalitat i reconeixement en honor de Licinius, un influent aristòcrata romà de l'època. La importància de la peça rau en el fet que apareix per primera vegada la paraula Baetulonensis (badalonins).
A la rodalia de la ciutat i en diverses viles de l'època poden veure's monuments funeraris i sepultures com la de "Can Peixau".
Muralles i restes de la Via Augusta (Plaça de l'Assemblea de Catalunya).
Piscina (soterrani d'una entitat bancària, Plaça de Cisterna o pou de Sant Anastasi (carrer Fluvià).
Les viles romanes més destacades (actualment en runes) són: la vila romana de Ca l'Alemany (camí de Sant Jeroni), la de la Vinya d'en Trias (km. 4 de la carretera de Badalona a Montcada), la vila romana de Can Boscà (Vall de Pomar), i la vila romana del Turó d'en Seriol (carretera de la Conreria B-500, davant del Mas Ram)
TORRE LLAUDER LA VILA I LES TERMES
Torre Llauder es troba actualment a l'àrea urbana de Mataró, entre els carrers Roma, Sant Cugat, Sant Valentí i l'avinguda del President Companys, dins el Pla d'en Boet, a pocs metres del Camí Ral en direcció Barcelona i encarat vers mar, que està a mig quilòmetre. Hores d'ara es troba protegit per uns murs de contenció de formigó força monumentals que conformen el Clos Arqueològic. Dins aquests murs es troba una part del jaciment que s'estenia més enllà dels actuals límits. El que quedà fora d'aquest clos és destruït o cobert per terres com és el cas de les estructures que es troben al cantó sud-est del jaciment, on ara hi ha la Pollancreda.
El jaciment es va localitzar l'any 1961 i a l'any 1964 es va declarar el lloc com Monument Historicoartístic d'interès nacional. Paulatinament el jaciment es va anar deteriorant i espoliant greument, fins que a l'any 1978 s'emprenen les tasques per tal de subsanar aquest fet. Així a l'any 1980 s'inaugura el Clos que actualment coneixíem. Posteriorment es feu una restauració de les restes més ben conservades i significatives del jaciment a fi de facilitar una millor comprensió de les restes als seus visitants.
Antecedents
El jaciment arqueològic que actualment es conserva es va trobar als horts de la casa senyorívola dels Llauder del segle XVIII, on prèviament hi havia una torre de guaita del segle XVI que els Llauder incorporaren al nou edifici. Can Llauder formava un veïnat de cases rurals que eren Can Tuñí, Can Mauri, Can Boet i Can Caldes. Totes aquestes cases foren enderrocades l'any 1970 a fi de reurbanitzar el Pla d'en Boet, malgrat que la torre i la casa Llauder estaven en l'inventari de Protecció de Patrimoni Cultural Europeu.
Ja en el segle XIV es coneixia el potencial arqueològic del veïnat de les cases Llauder, Tuñí, Mauri, Caldes i Boet. Successivament en els segles XVIII, XIX i XX s'anaren desgranant notícies, moltes vegades repetitives, del que es trobava en aquell paratge. Era una zona d'atenció per als erudits, que fins i tot intervingueren arqueològicament la zona, com és el cas de la troballa del mosaic de la Palmera davant can Tuñí a inicis del segle XIX que es tingué ocasió de re-excavar l'any 1989. Els cronistes esmentaven l'existència de clavegueres, mosaics, la làpida de Can Tuñí, restes de murs, ceràmiques, monedes, caps escultòrics, capitells, cornises, etc.
No és fins l'any 1961 que Ribas descobreix on s'ubica el jaciment, font de tantes troballes soltes fins llavors. Es tractava d'una vil•la romana suburbana (és a dir, propera a l'àrea urbana de l'antiga Iluro). Es començà a descobrir la part noble o residencial de la vil•la (la pars urbana). En una segona etapa de les excavacions, vers l'any 1969, es va descobrint la part rural de la vil•la (pars rustica) i a més s'intenta delimitar el perímetre total. Ja a la dècada dels vuitanta, un cop realitzat el Clos Arqueològic, es reprèn l'excavació de la pars urbana, a fi de procedir, tot seguit, a la restauració dels mosaics
Dependencies de la Vil·la senyorial
L'Atrium Aquest espai era un distribuidor que connectava diverses sales entre si i totes elles plegades amb el jardí i el peristil. També tenia un accés al pati rústic, a l'oest, però aquest fet és secundari respecte a l'articulació del conjunt de les estances nobles, sens dubte pensades elles soles com un tot harmònic. És important, doncs, que al conjunt de les habitacions més riques de la casa s'hi accedís des del peristil i a través del passadís, car segurament l'entrada senyorial era a la banda sud del peristil. La funció de distribuidor d'aquest espai va quedar plenament romanitzada quan en època severe se li va donar la forma d'un atri amb quatre columnes (tetràstil) o amb sis (hexàstil), de 10,30 per 5,90 m, amb un impluvi central aplacat de marbre exteriorment, sense cisterna inferior. Com en la majoria d'atris romans evolucionats, l'impluvi es converteix en una ornamentació, en una font, sense cap raó funcional. Efectivament, en el de Torre Llauder s'ha trobat la canal d'aigua que alimentava un petit brollador al mig de l'impluvi, i també l'empremta circular de la base de l'element central. Al costat est s'hi pot veure el forat de desguàs que comunica amb la claveguera que recollia les aigües en direcció al peristil. El paviment de l'estança és un mosaic de tessel.les blanques i negres que dibuixen un escacat de tabes als dos laterals est i oest mentre que, als costats nord i sud, la decoració és a base de cercles secants que dibuixen quatre fulles amb creus i flors al centre dels cercles, amb una banda externa blanca amb una quadrícula de creus i flors. El motiu del mosaic es reprodueix de forma idèntica en un dels mosaics de Can Xammar, en el nucli urbà de Mataró, de forma que tot fa pensar que deuen ser obra del mateix taller.
El Triclinium La seva construcció inicial data de la segona fase de la vil.la, és a dir entre el 15 a.C. i el canvi d'era. A aquest moment pertanyen els seus espectaculars fonaments, que incorporen quatre contraforts interns adossats a les parets més llargues, visibles en el subsol de l'habitació. Sota la capçalera de l'estança hi havia una arcada feta de maons que fa pensar que es va projectar per escalfar la sala amb un sistema de calefacció (hypocaustum), que no es va arribar a dur a terme mai. Al final del segle II o inici del III d.C., aquesta habitació es va tornar a decorar segons el gust de l'època. Tant les dimensions, com el graó aplacat de marbre que hi accedia, el fet d'estar més elevada que la resta, les dues mitjes columnes que hi havia adossades a l'entrada i el fet de posseir el mosaic més ric de tot el conjunt, demostren que es tracta del saló principal de recepció del senyor (dominus) de la vil.la. El mosaic que decora el seu sol és polícrom i geomètric, i deuria dur un emblema central figurat que posteriorment devien arrencar, tal vegada per motius religiosos. En època tardo-romana s'hi van fer diverses reparacions, ben visibles, i en època alto-medieval s'hi van obrir les fosses que han deixat les falles circulars. Les falles rectangulars corresponen als forats practicats per al conreu, en un moment posterior a l'amortització de la vil.la. La sala presenta una remodelació posterior, datable en època baix-imperial. Es tracta de l'absis semicircular que hom li va afegir pel costat nord. La seva construcció és d'obra més barroera que la resta d'estructures precedents i reposa directament sobre el sòl de l'habitació dels banys freds, que inutilitza almenys en part. Aclarida la funció de l'estança, si volem donar-li un nom llatí, podríem parlar de triclinium. Els triclinis o menjadors eren sales de recepció on el senyor de la casa rebia els hostes que no eren admesos a les estances íntimes.
El Peristilum A l'interior de la casa hi havia un gran pati rectangular, envoltat d'un porxo o peristil propiament dit, i una àrea central ajardinada on creixien plantes conreades amb cura que satisfeien la fina sensibilitat dels romans per a la natura i la jardineria. Com és usual en aquesta mena d'espais, també hi devia haver una piscina o aquarium, amb peixos, o bé amb una font o algun joc d'aigues. La seva funció era la d'un espai al voltant del qual es distribuïen les habitacions de la casa, fent d'aglutinador de la seva vida, tot creant la sensació de vida independent de l'exterior, closa en si mateixa i, no obstant això, oberta a la natura, a l'aire lliure i a la llum a través del jardí central. El peristil respon al gust romà, amb jardi (viridarium) al mig, i el peristil pròpiament dit, o corredor porticat. Sabem que en la fase d'època augustiana corria almenys per tres dels costats del rectangle. La banda sud està destrossada, però segurament també devia tenir peristil, ja que pensem que al seu centre hi havia l'entrada principal de la casa. En fer la reforma d'època severe les columnes del peristil de la fase augustiana es van modificar. En canvi, l'ala nord del peristil és ben clar que no en va tornar a tenir, ja que es va tancar, aixecant una paret on hi anava el rengle de columnes. En va resultar, doncs, una llarga nau, pavimentada amb mosaic com la resta del peristil, però tancada a l'exterior. El sentit d'aquesta curiosa estança segurament l'hem d'entendre en relació amb els banys de la casa. Si pensem en l'abundància d'exemples que hom pot trobar, dins del món romà, de sales cobertes dedicades a fer gimnàstica (palestres) al costat d'instal.lacions de banys, la funció de gimnàs sembla ben plausible. En època severe el peristil estava pavimentat amb un mosaic del qual es conserven 12,5 m per l'amplada del corredor, que era de 2 m. La decoració era a base d'una retícula de quadres, formada per quadrets negres petits, dins dels quals hi ha altres quadres inscrits, amb una flor de quatre pètals al mig. En el Baix Imperi hom hi va obrir un dipòsit i va rebentar el mosaic del peristil. Just davant del passadís es va trobar un tercer esquelet humà sobre el mosaic del peristil, víctima del moment final de la vil.la.
Aulae Una de les quatre aules del conjunt de sales nobles, utilitzada per rebe els hostes, sense que li puguem atribuir cap més funció específica, i és coberta per un magnífic mosaic polícrom de dibuixos geomètrics. Abans de les reformes d'època severa havia tingut una porta que s'obria al passadís. El camp del seu mosaic esta ocupat per un complex escacat, que té al centre un quadrat amb un cercle al mig, decorat a base de cercles de sòlids en perspectiva al voltant d'un octagon estrellat amb motius estilitzats al centre. Entre el cercle i el quadre també hi ha motius vegetals estilitzats i és precisament per ells que tornem a trobar un altre paral.lel amb els mosaics de Can Xammar (Mataró). Es pot distingir, igual que en altres estances, que el mosaic presenta refeccions antigues. Es lamentable que un paviment tan bell fos perforat per encastar-hi dolia (grans atuells ceràmics per contenir aliments), en algun moment del Baix Imperi. Aquest fet és interessant, perquè testimonia que en aquesta època la vil.la va començar a perdre el caire tan senyorial que havia tingut. Els propietaris de Torre Llauder no devien tenir suficient poder econòmic ni la cultura necessària per a mantenir tanta ostentació. No sabem el moment exacte de la conversió de la sala en magatzem de dolia, però sabem que les gerres van ser extretes i amortitzades en el segle VI d.C. Entre les falles del mosaic també s'hi poden veure algunes fosses rectangulars, fetes per al conreu posterior a la vida de la vil.la. Els mosaics presenten una forta homogeneïtat i pertanyen tots a l'època severe. Les habitacions on es troben, tal com digué M. Ribas, que les va excavar, tenien les parets decorades amb pintures i estucs en relleu, amb un sòcol d'alçada reduïda format de peces de marbre de diferents tipus i colors.
A aquesta altra habitació s'hi havia entrat, primitivament, per una porta que donava al peristil, posteriorment tapiada. El mosaic del seu sòl es va trobar molt malmès. Dels 6 per 8,55 m que havia cobert, sols en resta una petita part. Es de disseny geomètric, en blanc i negre, amb una vora de quadrats negres i el camp ocupat per quadrats de puntes negres que inscriuen altres quadrats blancs amb petits escaquers al mig. Dos dels angles oposats del quadrat gran presenten una pelta adjacent de voluta arrissada, típica de les decoracions africanes. La composició té una sobreposició de meandres amb esvàstiques. Es coneix un paral.lel pràcticament idèntic, al Maresme, a la vil.la de Cal Ros de les Cabres (El Masnou), i un altre al nord d'Africa, a Sersell. A l'angle sudoest de l'habitació, el mosaic està destrossat per la construcció d'un dipòsit de 2 per 1 m i, sobre la paret nord de l'estança, un altre petit dipòsit de 0,8 per 0,6 m també penetra per sota el paviment. Tots dos estan recoberts del típic ciment romà de color rosat que es col.locava sobre una capa de cendra per impermeabilitzar. Al mig de la banda sud d'aquesta habitació també s'hi va trobar una gran fossa plena de grans padres. Totes aquestes modificacions de l'estança la inutilitzen clarament com a aula noble i, en un moment del Baix Imperi es va reconvertir en zona d'ús rústic, amb dipòsits per a alguna indústria derivada de l'agricultura. En època alto-medieval es van obrir les fosses que han deixat les falles circulars al mosaic i les falles rectangulars, més petites, que corresponen al conreu del camp que va cobrir les runes, quan la vil.la va ser abandonada. En aquesta habitació s'hi van trobar dos dels morts del moment final de la vil.la.
Las Latrinas En relació amb els banys, existien també a la vil.la unes latrines. Tenen una claveguera subterrània a ran de tres de les seves parets, per on devia córrer l'aigua que venia de la claveguera de la piscina i del rentamans que hi havia a un extrem de les latrines. Sobre la claveguera, hi devia anar col.locat un banc, amb els forats oportuns, per seure-hi. Tot i que no se'n va trobar cap resta, ha estat molt fàcil de reconstruir-lo, copiant els nombrosos exemples que hi ha en excavacions romanes. Les latrines de l'època eren, doncs, comunitàries i havien de tenir o bé un regueró per on passava l'aigua per netejar-se, davant del banc, o bé una pica o rentamans normalment situada al costat de l'entrada, com és el cas de Torre Llauder. Pel que fa a la ubicació, sempre es tenia en compte de situar aquesta mena d'instal.lacions a la vora dels banys, però no en contacte directe amb ells, per evitar les males olors. A la nostra vil.la tot es compleix rigorosament
Les Termes
El Frigidarium Al nord del sector residencial hi havia els banys privats de la casa. Es tracta de les tres sales indispensables per prendre els banys a l'estil romà: la dels banys freds (frigidarium), que es prenia en començar, la sala dels banys tebis (tepidarium), que correspon al segon moment de l'acció, i la dels banys calents (caldarium), que anava després, hom tornava al tepidari i s'acabava al frigidari. El bany fred es prenia en una piscina que és la més gran del conjunt, embellida amb una exedra, situada al nord de l'habitació i que sobresortia de la construcció de la casa, fet que devia contribuir a conservar-hi una temperatura ben baixa. Estava recoberta interiorment de ciment hidràulic per impermeabilitzar-la, i té el desguàs a la banda est, d'on surt una llarga claveguera que, després de passar per sota de les latrines, devia anar fins a desguassar a un torrent proper. L'accés a la piscina es feia a travésd'un graó de pissarra on s'hi han conservat engalzes de plom, restes de les pollegueres de la porta o el barri que la separava de la resta de l'habitació. Aquesta darrera tenia el sól recobert per un mosaic fet a base de plaques del segle I a.C.
El Caldarium De la sala dels banys freds es passava a la dels banys tebis (tepidarium) proveïda d'un sistema de calefacció (hypocaustum) de la mateixa manera que també n'estava proveïda la sala contigua, la dels banys calents (caldarium). El forn era alimentat pels servents des de l'habitació del costat, per tal d'escalfar la cambra subterrània del caldari i el tepidari. Aquesta cambra subterrània tenia un enllosat de cerámica, sobre el qual descansaven les columnetes fetes de maons sobreposats, que aguantaven el veritable sòl de l'habitació. L'aire calent penetrava l'espai entre les columnetes i anava a buscar la sortida cap a l'exterior a través dels tubuli (tubs de ceràmica que estaven inserits en les parets de les estances caldejades). Aquestes dues sales havien tingut una disposició diferent de la que tenen actualment. Havien estat més amples; l'arc subterrani que comunicava els seus hipocausts era el de la banda sud, posteriorment tapiat, i en el tepidari hi havia una petita piscina a la banda nord, després inutilitzada i convertida en hipocaust. Unes reformes que no podem datar, van inutilitzar la piscina, van obrir una volta nova, de comunicació entre tapidari i caldari, van construir la nova paret que tanca el tepidari pel sud, van reduir també l'espai del caldari construint de nou la paret meridional.
dimecres, 16 de maig del 2007
Tot això és el que hem tocava (Aleix)
La vía Augusta
En el seu camí hi ha al voltant de 96 monuments entre els quals 20 d’aquells estàn situats a Teritori Valencià. Encara avui s’hi conserven algunes restes de l’antiga carretera, algunes cases, ponts, vil.les, arcs, monuments, fins i tot noms d’accidents geogràfics.
La via Augusta va ser Durant l’època Romana l’eix viari central per transportar mercaderies, soldats ,població etc, durant diferents temps ha anat rebent diferents noms: Via Hèrculea,Via Heràclea,Camí d’Hannibal, Via exterior, Camí de sant Vicenç Màrtir i
Entre els segles V i III a.C., en el territori ibèric (situat entre Italia i Àfrica), al costat de la desembocadura del riu Francolí, estava ocupat per la tribu dels cessetans, que vivien al poblat de Cesse. Però Anníbal va iniciar rumb cap a Roma travessant
Tàrraco posseïa un port natural, d'una badia arrecerada, protegida de vents i corrents. El turó en el qual s'assenta la ciutat i l'abocamar del riu Francolí arriben a formar un petit ancoratge i un lloc per fer aiguada. La bona situació d'aquest indret en relació a les rutes marítimes, la facilitat de comunicacions terrestres amb l'interior de
Tàrraco va rebre la categoría de colonia de Juli Cèsar i durant els hiverns dels anys 25-
Com es forma aquesta ciutat.
En el segle II a.C., Roma comença la seva conquesta, per aquest motiu, es construeixen les primeres grans obres públiques, les muralles. Tàrraco segueix l'esquema del disseny hipodàmic que consisteix en una ciutat mitjanament quadrada i envoltada de muralles. La gran ciutat estava dividida per dos carrers perpendiculars i que es creuaven entre ells, el cardo i el decumanus, que servien de línies de referència.
L'any
A Tàrraco cal distinguir dues parts ben diferenciades: la part alta, dedicada a recinte de culte i a edificis per a l'administració provincial i per a espectacles, i a la part baixa, de caire residencial i amb edificis per a l'administració local. La terrassa superior de la part alta es va destinar a recinte de culte i hi fou bastit un temple octàstil (1). L'espai de la segona terrassa es va destinar a edificis d'administració i de govern de tota la província al voltant d'un gran forum porticat (2), del qual queden estructures ben visibles. Les nombroses inscripcions trobades en aquest espai urbà palesen la funció d'organització politicoadministrativa de la província Tarraconense. Als angles meridionals de la gran plaça del fòrum hi ha els pòrtics de la part superior del circ (3). El circ (4), està al bell mig de la ciutat, i constitueix un cas excepcional en l'urbanisme romà. Possiblement fou bastit en aquest lloc per indicar una separació ben definida entre la zona d'edificis que allotjaven l'administració provincial de
Les muralles
Les muralles són un dels principals monuments que es poden trobar. Tot el perímetre de Tàrraco es va encerclar amb una muralla, però només es conserven unes restes de
La primera està localitzada entre la porta medieval del Roser i la torre de l'Arque-bisbe, i entre les torres del Cabistol i Minerva, ambdues incloses. És una muralla que es caracteritza per tenir un parament megalític alt, de
La segona fase de la muralla representa, segurament, una ampliació del perímetre defensat, i està format per un sócol de dos filades de blocs megalítics, que es remuntaven amb un parament de carreus, assolin una alçada d'uns
.L'amfiteatre
L'amfiteatre és, sens dubte, un dels edificis d'espectacles més genuinament romà. De planta ovalada servia d'escenari a les lluites de gladiadors (numera) i a les simulacions de caça d'animals salvatges (venationes). En determinats casos també es feien simulacions de combats navals (naumachiae) inundant l'arena de grans quantitats d'aigua. Evidentment eren uns espectacles, o jocs, amb una forta càrrega de violència i es considerava una de les principals atraccions de l'època.
A Tàrraco, l'amfiteatre es troba fora del recinte murallat, al peu del turó on s'alçava la ciutat i al costat del mar. Aquesta situació permetia aprofitar el pendent natural per construir part de la graderia, que està parcialment excavada a la roca, mentres que la resta es va fer mitjançant l'utilització de voltes superposades fetes en opus caementicium, a més, estava prop del mar i, d'aquesta manera, facilitava que l'arena es pogués innundar d'aigua i fer, com hem dit anteriorment, les naumàquies.
Va ser construït a inicis del segle II dC sota els auspicis d'un flamen provinciae Hispaniae citerioris, del qual es desconeix el nom, en un indret on existia una petita necròpolis. Era un edifici de planta ovalada. La graderia (cavea) estava dividida en tres parts, fet que possibilitava la distribució del públic segons el seu estatus social. L'arena estava separada de la cavea per un podi per tal de protegir els espectadors. A sota hi havien dues grans foses que les creuaven transversalment i longitudinal i que s'utilitzaven per encavir els diferents elements escenogràfics. En un d'aquestes hi havia un petit santuari o capella dedicada a la deesa Nèmesis, divinitat protectora dels gladiadors.
El fet més important pel futur d'aquest edifici va passar el 21 de gener de l'any 259, quan a l'arena van ser cremats els primers martirs de Tarragona. Això va determinar que, un cop abandonat l'amfiteatre, a mitjan del segle V dC, es construís una basílica paleocristiana, de tres naus, en l'arena, a la qual, ràpidament, se li va associar un petit cementeri.
El circ
El circ és, juntament amb l'amfiteatre, un dels grans edificis d'espectacles més genuinament romans. Bàsicament es tractava d'un espai acondicionat per a les curses de carros (bigues o quadrigues ), amb una pista allargada, l'arena, dividida longitudinalment per una barrera, l'spina o eurypus. Al voltant de l'arena s'estenien les graderies per al públic, destacant-se, en la part central, la tribuna d'autoritats, el pulvinar.
Aquest edifici es troba, actualment, dins el casc antic de la ciutat ipresenta un estat de conservació quasi excel·lent, encara que nomès sigui visible la capçalera oriental, es poden reseguir les seves restes dins de molts dels edificis actuals. Nomès cal entrar en alguns dels establiments públics de la zona per poder observar diverses parts del circ. De fet, part de l'arena, com espai obert i sense edificar, s'ha conservat fins als nostres dies en el que ara es coneix com
L'edifici va ser construït en època de Domicià i es va edificar sobre el solar de l'antic praesidium. Tenia unes dimensions relativament reduïdes per un edifici d'aquesta mena, ja que es va haver d'encaixar dins de les muralles. La graderia està construida sobre un sistema de voltes perpendiculars a l'arena fetes amb opus caementicium i opus vitatum. Una atre sèrie de voltes facilitava el seu accès i la comunicació entre elles, existint en determinats punts, diverses escales per tal d'accedir als nivells superiors. la façana septentrional s'adossava al mur del fòrum provincial i d'aquesta manera fa la funció de mur.
Per tal de facilitar la comunicació entre el circ i el fòrum, a més d'una escala central, també hi havien, en els dos extrems, sengles torres que contenien diverses escales que permitien salvar el fort desnivell existent.
El teatre
El teatre romà de Tarragona és l'únic edifici d'aquestes característiques que es conserva a Catalunya. Estava situat en la part baixa de la ciutat, molt aprop de l'àrea portuària i al peu d'un antic penyasegat. Malgrat ser un monument perfectament visible està tancat al públic i presenta, actualment, un estat d'abandó total perquè una sèrie de desafortunades actuacions urbanístiques van estar a punt de fer-lo desapareixer totalment.
El teatre es va construir en època d'August, sobre una sèrie de construccions anteriors, segurament relacionades amb l'activitat portuària. Es va aprofitar el fort desnivell natural per tal de construir la cavea, que estava encarada a mar. Aquesta estava dividida en quatre parts per tres escales radials que permetien l'accès als diferents nivells de les graderies. Davant seu, i separat per l'orchestra, hi havia el pulpitum o escena, que en el nostre cas s'elevava sobre un podi decorat amb exedres i plaques de marbre. Rera l'escenari, i com a fons, hi havia un gran mur, el scaenae frons, del qual nomès es conserven els fonaments.
L'aqüeducte
El Pont del Diable o Aqüeducte de Les Ferreres es va construir durant el segle I d.C. i està situat a la marge esquerra del riu Francolí, a uns
El fòrum
Totes les ciutats romanes tenien una gran plaça (forum) que era el núcli de la vida política, social i econòmica. El fòrum de Tàrrraco, era una gran plaça porticada entorn de la qual es situaven els diferents edificis públics articulats en dos espais: el religiós i el civil.
L'àrea religiosa estava presidida per un temple dedicat a la triada capitolina o a l'emperador deïficat. El temple podia estar acompanyat d'altres temples menors. L'àrea civil estava presidida per diversos edificis entre els que destaca la basílica (jutjat i espai social de reunió) i la cúria o seu del Consell de notables de la ciutat. Actualment es conserva únicament la basílica, un edifici de tres naus, separades per columnes coríntiesx, construïda en època augústea.
La muralla de la antigua Lucus Augusti es la mejor conservada de las murallas romanas ubicadas en la península Ibérica. Las modificaciones que ha sufrido a lo largo de sus más de 17 siglos de existencia no han llegado a modificar, sustancialmente, su aspecto original que sigue las directrices del ingeniero romano Vitrubio.
Dimensiones
El conjunto defensivo tiene una longitud de más de 2km, exactamente
La muralla mantiene una serie de torres defensivas entre las cuales se levantan los lienzos de la misma. La distancia entre torres, hay constancia de que había 85 u 86, 46 de se conservan integras mientras que hay restos de las otras 39 más o menos mejor conservados, varia entre los 8,80 y
Las torres tienen unas dimensiones de
Trazado
El trazado de las construcción defensiva esta envuelto en el misterio, todavía nadie acierta a entender porque dejo fuera importantes núcleo residenciales de la antigua ciudad a la vez que protegía zonas deshabitadas.
Se extiende por una orografía irregular, más alto al noroeste y en descenso hacia el sudeste. La forma es cuadrangular, con vértices suavizados.
Materiales
Los materiales de la que esta construida la muralla son, principalmente, el granito, para los remates de las puertas y ángulos de refuerzo de las torres y las lajas de pizarra, que constituye la exterior de los muros. El interior esta relleno de un mortero compuesto de tierra, piedras y guijarros cementados con agua. Todos los materiales son abundantes en la zona.
Torres
De las 85 u 86 torres originales de conservan 71, de ellos 60 son de planta circular y 11 cuadrangular. Debieron estar coronados por torres de dos pisos que tenían ventanales, como atestigua la torre llamada de A Mosqueira en la que todavía permanecen.
La disposición de las torres evita la existencia de ángulos muertos. Las cortinas (tramo de muro que se extiende entre dos torres) tienen una longitud de entre
Los restos de la torre llamada A Mosqiteira hacen suponer que cada una de las torres, o cubos, tenia en origen una estructura superior que contaba, al menos, con dos pisos. Estos pisos tenían grandes ventanales donde se estima que se ubicarían armas defensivas como ballestas, onagris o escorpiones.
Puertas
La muralla disponía de cinco puertas de acceso que correspondían a las vías principales del trazado urbano. Entre 1853 y 1921 de abrieron otras cinco por necesidades de las expansión de la ciudad, de las diez puertas existentes, seis son peatonales y cuatro permiten el tráfico rodado.
Porta Falsa.
El época romana había cinco puertas que coinciden con las actuales de Porta Miña, Porta Falsa, Porte de San Pedro, Porta Nova y Porta de Santiago. De ellas
Las puertas abiertas a partir de 1853 son las de San Fernando (1853),
Termes de Caldes de Malavella
Caldes de Malavella es va formar com a població durant l'època romana grades a les seves aigües termals. Aquestes seran aprofitades, per primera vegada de forma racional, pels pobladors d'aquesta època, els quals construiran les termes.
Les primeres restes que ens indiquen la presencia d'establiments d'època romana a Caldes son del S. I-II A.N.E. (epoca republicana). Del funcionament de les termes no podem parlar amb seguretat, que tingués lloc abans del S. I, però ben segur que la fundació de
Els romans tenien el costum de prendre banys termals, degut que la hidroteràpia va agafar importància en el camp de la medicina. Aquesta receptava en molts casos les aigües de les termes pel tractament de les malalties reumàtiques i digestives. D'altra banda, els romans ja demostraven molta afecci6 als banys en general i a la higiene.
Amb la romanització, aquest costum s'introduí als pobladors de Catalunya i així, a part del de Caldes de Malavella, trobem l'aprofitament de les aigües termals de Caldes de Montbui i Caldetes.
Igualment, les termes es generalitzaren a l'lmperi romà durant el S. I.
Les termes d'aigües salutíferes eren llocs de tractament terapèutic que s'apartaven dels ambients de distracció i reunió de les termes ciutadanes. Els pacients i usuaris, agraïts pel seu guariment o per la millora de les seves malalties, oferien ofrenes de diferents consideracions a la divinitat de la font, la qual solia ser representada típicament per Apol.lo.
Gent de diferents poblacions i diferents classes socials acudien als establiments d'aigües termals per tal de curar les seves dolències, i també com devots de les divinitats.
En el cas de Caldes de Malavella, el pas per ella, o proper a ella, de
Justament, aquesta proximitat a
La Via Augusta es la via de comunicació entre Roma i Cadis, i la gran via, essencial per a la romanització, que passa per les nostres contrades. Es crea a partir de l'arranjament, entorn de l'any
La Via Augusta es ben coneguda grades als Itineraria, itineraris que indicaven les mansions que es trobaven pel camí, amb la senyalització precisa de la distancia, en milles romanes, que hi havia entre elles. Les mansiones eren punts concrets on es podia reposar o pernoctar (ciutats, llocs,...).
La Caldes de Malavella romana podria haver tingut indistintament dos noms: Aquae Calidae i Aquae Voconiae, o be nomes el primer i 1'altre ser la mansio del seu territori situat a
El
Aquests últims son els que ens interessen mes, no nomes per la seva detallada precisió, sinó també per la seva relaci6 amb el fenomen de les practiques termals. Es tracta de quatre vasos de plata descoberts a les antigues “Acquae Apollinares”, dedicades al deu Apol.lo, anomenades despres Termes de Vicarel.lo, situades al Laci. Aquestes termes eren molt conegudes a l'antiguitat, i en elles, un viatger agraït deuria fer l'ofrena d'aquests quatre vasos de plata, els quals porten gravats a la part exterior l'itinerari de
Aquae Calidae tindrà la consideració de municipi de dret llatí, privilegi que nomes una quinzena de les poblacions que llavors hi havia a les terres del que avui es Catalunya, van tenir.
Els seus edificis termals van ser dos: el del Puig de les Animes i el del Tur6 de Sant Grau, separats un centenar de metres l'un de 1'altre. Sembla que van funcionar simultàniament i es van utilitzar, almenys, des del S. I al S. IV. Es van construir amb roca granítica local explotada molt properament al lloc.
Al Puig de les Animes es va construir una piscina gran i rectangular (7,90 X
Aquesta piscina, que s'omplia de l'aigua del brollador del Puig, tenia poc mes d'un metre de fondària. Tres esgraons, disposats per tot el seu perímetre, permetien seure als usuaris per a prendre còmodament el bany i baixar cap a ella fàcilment.
Les termes del Turo de Sant Grau aprofitaven les aigües de la font dels Bullidors. Actualment es conserva una extensa piscina i algunes restes de construccions annexes.
Aquesta gran piscina, originariament, estava voltada d'una sèrie de galeries en dues plantes, una situada a l'altura de la primera, i l'altra, sobre de l'anterior. Hi hauria altres construccions, pero es difiícil tenir una idea d'elles i de la seva importància.
A la part superior hi havia, com a mínim, dues galeries cobertes amb volta de canó, paral.leles, una compartimentada i l'altra no, que servirien per recollir, refredar i distribuir l'aigua termal.
Al canto est, després d'aquesta galeria de circumvalació, es conserven tres departaments menors, que contenen tres piscines petites i indicis d'una quarta. Aquestes piscines estarien destinades a banys individuals o privats, per a aquells que no volguessin el bany col.lectiu o el bany a l'aire lliure. Malgrat que nomes s'hagin conservat aquestes, n'hi havien hagut d'altres del mateix tipus, així com dependencies auxiliars.
La circulació de l'aigua era molt senzilla si la comparem a la complicada de les termes romanes artificials. Com l'aigua ja sortia a una temperatura superior a la que s'utilitzava pel bany, es canalitzava directament cap a la piscina gran i alia es deixava refredar. Per a les piscines petites, es refredava prèviament a les dependencies superiors.
En els treballs d'excavació i d'obres d'aquestes termes, es trobaren varies monedes de diferents tipus, ceràmica comuna, ceràmica sigil.lata, ... També de les termes procedeixen les dues lapides amb inscripcions que permeten saber el nom que tenia la ciutat i el seu caràcter de municipi i que estan conservades en el Museu Arqueològic de Girona..
Ciudad de Emerita Augusta, en Mérida, Badajoz.
Plano de Emerita Augusta sobre el actual,
donde aparecen los restos más importantes.
Presione para ampliarlo.
La ciudad romana fue fundada en el año 25 a.C. -Emperador Augusto- por el Legado "Publio Carisio", para que sirviese de retiro a los veteranos de las "V Alaudae" y "X Gémina" legiones que habían luchado en las guerras cántabras.
A pesar de estar situada en una zona poco romanizada y rodeada de tribus: Vettones, Túrdulos, y Lusitanos, pronto empezó a ser un foco importantísimo de la región con casi 50.000 habitantes. Su ubicación era perfecta: al estilo de las "ciudades-puente" romanas -Córdoba, Toluse- se situó al margen del río Guadiana y en la confluencia de importantes vías de comunicación. Las colinas que la circundan no solo la protegen, si no que son el sitio perfecto para la construcción de grandes edificios públicos -Teatro y Anfiteatro-. Cerca existían manantiales de agua, materias primas de construcción, tierras productivas, bosques... Todo esto unido a que la planimetría de la ciudad era perfecta, con calles perpendiculares en toda la extensión de la ciudad, contribuyó a que Emerita Augusta se convirtiese en una de las ciudades romanas más importantes.
Estatua del Teatro
Su crecimiento fue importantísimo, pasando pronto, a ser la capital de la Lusitania, una de las tres provincias en que se dividía a la Hispania Romana. En el año 15 a.C., Marco Agripa dona el Teatro como legado a la fundación de esta provincia y de su capital, acometiendo, además, otras grandes obras de acondicionamiento. Para entonces ya se había construido la murralla y planificado urbanamente la ciudad con su Kardo maximus, Decumenus y con el Foro Municipal en el se ubican los templos de culto Imperial: de Diana y de Marte.
Solo siete años más tarde se termina em Anfiteatro, edificado junto al Teatro, aunque sus sucesivas modificaciones alargan sus obras hasta el S.I. También se construyen en esta época el circo, los puentes sobre los ríos Barraeca y Anas, las cloacas, los acueductos, etc.
Hacia el año 50 se crea el nuevo Foro Provincial, recinto porticado al que se accedía por el “Arco de Trajano”. En este siglo se acometen varias obras de acondicionamiento y comunicación en el Teatro y en el Anfiteatro.
El llamado Arco de Trajano
La influencia de los emperadores de Italica, Trajano y Adriano, hizo que la ciudad prosperase en todos los aspectos, social, económica y culturalmente. Las construciones de las vivendas de la alta sociedad -Domus- se realizan con materiales lujosos. Son de destacar las domus de la "Alcazaba” y del “Mitreo".
Históricamente es de relatar el martirio de Eulalia dentro de las persecuciones cristianas del fin del siglo III y comienzos de IV. En esta época se remodelan o construyen nuevas domus como la Casa de los mármoles o las Casa del Teatro.
Más tarde, las reformas de Diocleciano confieren a Emerita Augusta la categoría de metrópoli como centro de comunicaciones y residencia de autoridades. Las persecuciones romanas a los cristianos cesan en el año 313 tras el edicto de Milán, redactado con participación de eminentes cristianos emeritenses.
Actualmente la ciudad nos ofrece una numerosa serie de importantísimos restos:
• La muralla. Edificada en tiempos de Augusto, fué ampliada más tarde para incluir en su interior al teatro y al anfiteatro. Nos quedan los restos de 5 puertas y de 7 torres. Su estructura, la habitual de las murallas romanas, consiste en dos muros de "opus incertum" o de opus quadratum, según la zona, con un relleno de piedras y tierra mezcladas con cal.
• El Teatro. Uno de los teatros romanos mejor conservados de la península. FICHA BÁSICA
• El Anfiteatro. Situado muy cerca del teatro tiene de dimensiones considerables. FICHA BÁSICA
• El Circo. Importantes restos en un estado de conservación muy aceptable para este tipo de construcción. FICHA BÁSICA
• Foro Municipal:
o Templo de Diana. Ejemplo de templo períptero y hexástilo. FICHA BÁSICA
o Pórtico del Foro. De reciente descubrimiento sería realmente uno de los límites del foro. Los restos pertenecerían a una construcción porticada que delimitaria el conjunto foral. Estaba decorado con numerosas esculturas colocadas en hornacinas, y soportado por columnas corintias.
Hipotética planta del
Templo del Foro Provincial.
Presione para ampliar.
• Foro Provincial:
o Arco de Trajano. Posiblemente la entrada principal de este foro provincial, dedicado como el foro municipal, al culto imperial. Su nombre es totalmente arbitrario ya que no se sabe con certeza su época de construcción. De fábrica de sillares de granito recubiertos de mármol. Mide 5,70 m. de ancho, 8,60 m. de amplitud -luz del arco- y 13,8 m. de altura.
o Templo basilical. Los restos del que fuese un gran edificio de función desconocida. Podemos describir un podium de 3,10 m. de altura, 8 m. de anchura y 15 m. de longitud. El estado en que se encuentra es deficiente -parte de la ciementación- ya que se edificaron numerosas viviendas sobre él.
• Las Termas.
Piscina de las ermas de Alange
• En la ciudad se han localizado conjuntos termales tanto públicas -thermae- como privadas -balneum-. Se empezaron a construir en el S.I a.C. y continuaron mejorandose y creandose nuavas hasta el S. IV. En la calle Baños se encuentran unos restos de termas públicas. Otros conjuntos tienen la particularidad de estar duplicados, un ala para hombres y otra para mujeres.
o Termas de Alange. Situadas a 18 Km. de la ciudad se encuentra este importante conjunto termal, al que acudían numerosos miembros de la alta sociedad romana de Mérida. La planta de estas termas es rectangular, de 33 m. por 16 m. de lado. Interiormente se compone de dos cámaras circulares, muy parecidas, de 11 m. de diámetro y más de 13 m. de altura, coronadas por una cúpula con "oculus", apertura superior de ventilación e iluminación. En su centro se ubica la piscina con gradas perimetrales de acceso y asiento. Su estado de conservación es excepcional y continuan en uso.
• Viviendas:
o Domus del Anfiteatro. FICHA BÁSICA
o Domus del Mitreo. FICHA BÁSICA
Planta de la Domus del Teatro.
Presione para ampliar.
o Domus de la Alcazaba. Tipo de casa con un peristilum -patio porticado- como eje de distibución de las estancias. Es de resaltar un triclinium pavimentado con "opus sectile" enfrentado con una exedra situada en un gran estanque del patio. Su datación es confusa, -probablemente del S.I- ya que se modificaría en muchas ocasiones, siendo de las últimas, en sl S.IV la mayoría los restos recuperados.
o Domus de la Huerta de Otero. Otra típica casa romana con peristilum a dos niveles como elemento de distribución. Además de este patio nos quedan restos de los pasillos con mosaicos y paredes con pinturas. Tenía una gran zona termal privada distribuida en dos pisos.
o Domus del Teatro. De época más tardía, esta domus se localiza detrás de la escena del Teatro, al oeste del gran jardín porticado posterior al mismo. Alrededor de un patio -peristilum- se abren las habitaciones, dos de ellas, con ábside -stibadeion-. La mayor de estas estancias tiene pinturas murales, lo que confundió -además del ábside- a los investigadores en un principio, ya que se la consideraron una basílica, deducción actualmente desechada.
o Domus de los Mármoles. Una gran vivienda de época tardoromana, situada directamente e la muralla, ya que una de sus fachadas esta incluida en ella. En sus otros laterales linda con el Kardo maximus y con una de las puertas. Se distribuía mediante un gran patio -peristilum-, solado de pizarra y mármol blanco, con un pasillo perimetral al que comunicaban las habitaciones, algunas de ellas con abside. También se observan restos de termas.
• Acueductos:
o Acueducto de San Lázaro. FICHA BÁSICA
o Acueducto de Los Milagros. FICHA BÁSICA
o Presa de Cornalvo y acueducto de Aqua Augusta. La presa se contruyó en tiempos de Augusto con una estructura central de hormigón revestida de sillarejos escalonados de granito. Toda la construcción venía reforzada en el exterior por una gran pendiente de tierra a modo de contrafuerte -espaldón-. El dique medía unos 220 m. de longitud, 18 m. de altura y 3,50 m. de anchura superior. El acueducto que conduce el agua hasta la ciudad -16 Km.- era un tunel de manpostería con boveda de cañon, que se convertía en un canal sobre arcos para salvar las depresiones.
• Puentes:
o Puente sobre el Guadiana. FICHA BÁSICA
o Puente sobre el Albarregas. Realizado en la misma época que el del Guadiana, este pequeño puente mide 145 metros de longitud y unos 7,00 m. de ancho. Situado en la Vía de la plata, es la continuación del Kardo Maximus de la ciudad y en las proximidades del acueducto de los milagros. Posee cuatro arcos de medio punto -de 5,30 m. de luz- y dos vanos adintelados de desagüe en un lateral. Destacaremos el aspecto macizo de toda la construcción, es especial de las pilas, que carecen de tajamares. También es de resaltar la posición oblicua sobre el cauce del río, lo que implica una mayor fuerza sobre las pilas. Esto puede ser debido a el escaso caudal, o la variación natural del su curso.
Puente sobre el Albarregas
Puente Alcantarilla
o Puente Alcantarilla. Un pequeño puente de un ojo, de solo 7 m. de longitud y 4,30 m. de anchura. De fábrica de opus caementicium -hormigóm- y recubieto de de opus mixtum: ladrillo y piedra.
Dique bajo el muro de la Alcazaba
• Otras obras de ingeniería:
o Alcantarillado. Toda gran ciudad romana estaba provista de una red de cloacas eficiente para desaguar tanto las aguas sucias como la de lluvia. Habitualmente se trazaba debajo de la red de calles y en Mérida constaba de 13 cloacas que desembocaban en el Guadiana y una, en el río Albarregas.
o El dique de contención del Guadiana. Se construyeropn una serie de defensas de contención para evitar la inundación de algunos barrios en las crecidas del río. De fábrica de hormigón revestido de sillares almohadillados similares a los del puente. Parte de la alcazaba árabe se construyó encima de estas defensas, siendo precisamente este, el tramo mejor conservado.
15 / maig / 2007 15:36
Acueducto de Segovia.
Alzado de pilares y secciones
del Acueducto de Segovia
Presione para ampliar
Posiblemente sea el mejor y más completo acueducto que nos queda de todos los que se construyeron en el Imperio Romano, no solo por su excelente conservación, sino también por su concepto, tamaño y diseño.
Ha sufrido algunas destrucciones parciales, remodelaciones e incluso las desaparición parcial de sillares, en concreto de cornisas.
La grandiosidad, armonía e integración que la obra aporta al paisaje de la ciudad han sido motivo fundamental para que en que, en las acciones de restauración se mantuviese el diseño original, siendo la más importante la acometida por los Reyes Católicos. Es, sin duda, la obra de ingeniería más artística y monumental de la historia romana.
Su datación es complicada, ya que no nos quedan inscripciones claras o documentación suficiente para certificar el origen de su construcción. Se le ha atribuido a Trajano, a Cludio, a Nerva o a Domiciano. Pero lo que es seguro es que debió ser a finales del S.I o primeros del S.II..
Acueducto de Segovia
Presione para ampliar
El acueducto toma el agua del río Frío situado a 18 km. de la ciudad, la Secovia romana. Se conduce mediante un canal de 0,30 m. de ancho y 0,30 m. profundo. Discurre a cielo abierto hasta el pinar de Balsaín, donde se entierra hasta llegar a un primer filtro de arena -turris aquae-. Desde ese punto el cauce se eleva sobre un muro -parte de la conducción esta hoy perdida- que sesemboca en un segundo deposito de decantación. Este está protegido por una caseta rectagular de 7,70 m. por 4,80 m. de planta con una bóveda de cañon ligeramente apuntado. El estanque interior mide 4,30 m. por 2,20 m. de planta y 2,60 de profundidad. Su fábrica esta compuesta por seis hileras de sillares.
De este segundo depósito sale la conducción elevada que es conocida en todo el mundo. Está compuesta de 166 arcos de medio punto -68 sencillos y 44 dobles superpuestos-, y su longitud total es de 638 m.
El trazado de esta sección elevada no es recto, tiene varias partes que varían su dirección:
Planta y alzados del Acueducto
Presione para ampliar
• La primera es de 65 m. y consta de 6 arcos de hasta 7 m. de altura.
• La segunda mide 159 m. con 25 arcos de hasta 8m.
• La tercera es de 281 m. con 44 arcos y de 12 m. de altura.
• Por último, la parte más conocida, está compuesta por 43 arcos dobles -86- y dos sencillos, el primero y la último. Las luces de los superiores son ligeramente más amplias, de unos 5,1 m. Esta arquería termina en la muralla. Desde allí hasta el deposito general -castellum aquae- existian 9 arcos sencillos, de los cuales solo nos quedan cuatro. Llega a medir 29 m. de altura en su zona más elevada. Precisamente en este punto es donde se encuentra el espacio destinado a la incripción, que mide 16 m. de largo por 2 de alto. En su lado occidental se ha transcrito:
IMP NERVAE TRAIANVS CAES AVG GERM P M TR P II CO S II PATRIS PATRIAE IVSSV
P. MVMMIVS MVMMIANVS ET P. FABIVS TAVRVS IIVIRI MVNIC FL SEGOVIESIVM
AQVAM RESTITVERVNT
• En esta parte del acueducto se aprecia el sistema contructivo "escalonado" de los pilares. En su base, la planta mide 3 m. po 2,5 m., pasando a ser de 2,5 m. por 1,8 en su zona final. Los "escalones" sucesivos miden 3,6 m. de altura, menos el último que es de 5,1 m. En cada uno de ellos el pilar disminuye en 0,3 m. y es rematado por una cornisa.
El trazado de esta sección elevada no es recto, tiene varias partes que varían su dirección:
Acueducto de Segovia
Presione para ampliar
Detalle de las cornisas de los pilares
Los pilares de planta rectangular no son uniformes en sus medidas, variando de 2 a 3 m. por 3 a 4 m. Igualmente las luces de los arcos son variables, de 4 a 6m.
La fábrica es de sillares de granito -piedra berroqueña- labrados toscamente y colocados en seco, esto es a hueso, en un número aproximado de 25.000. El ático es de mampostería -opus incertum-, y en su interior se encuentra el canal, rodeado de hormigón romano e impermiabilizado con opus signinum.
Actualemente se han realizado importantísimas acciones de restauración y conservación de este monumento patrimonio de la humanidad.
15 / maig / 2007 15:37
Anfiteatro de Santiponce (Itálica), en Santiponce, Sevilla.
Planta del Anfiteatro de Itálica
Uno de los anfiteatros más grandes del mundo romano, era capaz de albergar a más de 25.000 personas, exagerado tamaño si tenemos en cuenta que la ciudad nunca pasó de los 8.000 habitantes. En planta, su eje mayor mide 154 m. y el menor 130 m. Fue construido en tiempos del Emperador Adriano.
Está situado fuera del recinto amurallado de la nova urbs, en una vaguada que sirve para acomodar sus gradas. Su fachada, prácticamente perdida, seguía el modelo conpositivo típico: dos órdenes superpuestos de columnas adosadas a los pilares que sujetan las arquerías. El orden inferior solo existía en las partes en que la vaguada lo permitía -el eje principal del anfiteatro-, siendo el anillo superior el perimetral.
La estructura del edificio es de opus caementicium -hormigón- revestido de sillares de piedra o ladrillo según la zona. Además en las zonas más importantes se cubría de marmol.
La entrada principal, por el este, la Porta triumphalis estaba cubierta por una galería abovedada y pavimentada con losas rectangulares. Precisamente es estas losas se pueden ver exculpidas esquemas de juegos realizados en por los habitantes en el exterior del recinto. A los lados de esta entrada, ya en el interior, se abren unas estancias de culto llamadas Sacellum.
El podium que delimitaba la arena y sustentaba el graderío es de 2,30 m. de altura, que con la cornisa y balaustrada de de protección alcanzaba los 3,50 m. Tras este muro discurría una galería perimetral que comunicaba con la arena mediante 10 puertas enrejadas. Todo el conjunto -podium, galería, cornisa y balaustrada- estaba cubierto de marmol. Se abrían una serie de ventanas a lo largo de todo el muro y claraboyas en la bóveda para iluminar la galería.
Anfiteatro de Itálica
Anfiteatro de Itálica
El graderío -cavea- estaba dividido en tres zonas, la ima, media y summa cavea, separadas por unos corredores anulares llamandos praecinctiones. La primera, la ima cavea, disponía de 6 gradas, con 8 puertas de acceso, y estaba reservada a una clase social alta, magistrados, senadores, etc. La segunda, la media cavea, habilitada para el resto de ciudadanos, tenía 12 gradas y 14 puertas de acceso. La summa cavea, cubierta por un toldo, era reservada para mujeres y niños.
Fossa bestiaria del Anfiteatro de Itálica
Fossa bestiaria del Anfiteatro de Itálica
En la arena -su óvalo mide 71 por y 48 m.- se celabraban luchas de gladiadores -munus gladiatorum-, simulacros de caza -venationes-, peleas de animales... Para ello, en su centro existe un subterraneo rectangular -fossa bestiaria- donde se guardaban los animales que accedián por dos galerías con rampas a la escena. Esta fosa estaba cubierta con una estructura de madera sobre la que se extendía la arena. Para su sujección se hicieron ocho pilares de ladrillo, material con que se fafricó toda la fosa.
15 / maig / 2007 15:38
Termas públicas de Segobriga, en Saelices, Cuenca.
Plano de las termas públicas de Segobriga.
(Presione en la imagen para ampliarlo)
La obras comenzadas a finales del S.I fueron realizadas por mandato imperial. Situadas al oeste del foro, detrás del templo de culto imperial, y en la parte más alta de la ciudad para así aprovechar los horas de sol, al máximo.
Se accedía a ellas por una puerta situada en un lateral de la fachada, tras unas escaleras de acceso transversal ubicadas entre el templo y el edificio termal. De planta rectangular -88 m. por 40 m.-, su disposición es la más simple de estas construcciones, ya que el recorrido era de ida y vuelta por las mismas salas.
Nada más entrar se accedía a un gran patio peristilo con columnas, con un pedestal que sustentaba una estatua que presidía este area donde se celebraban tertulias. Posteriormente, por dos pasillos letarales que servían de vestuarios-apodyterium- se pasaba a un frigidarium, pavimentado con mosaico ajedrazado de colores blanco y rojo, y con una piscina central de agua fría. Otro frigidarium, de forma absidial -posteriormente fue utilizada como ermita-, con una pequeña bañera daba aceso a al tepidarium, tras el cual estuvo el caldarium. Estas dos salas disponían de un suelo de ladrillos que transmitían el calor producido en dos hornos. Actualmente el caldarium está bajo la nave mayor de la ermita, que seguramente aprovecho las cimientos del lacunicum de las termas para levantar su abside.
Vista del Peristilo.
Detalle de la piscina.
El establecimiento disponía de numerosos desagües, tanto para el agua utilizada para el uso habitual de las termas, como para el agua necesaria para la limpieza de las distintas salas.
15 / maig / 2007 15:39