TORRE LLAUDER LA VILA I LES TERMES

Situació
Torre Llauder es troba actualment a l'àrea urbana de Mataró, entre els carrers Roma, Sant Cugat, Sant Valentí i l'avinguda del President Companys, dins el Pla d'en Boet, a pocs metres del Camí Ral en direcció Barcelona i encarat vers mar, que està a mig quilòmetre. Hores d'ara es troba protegit per uns murs de contenció de formigó força monumentals que conformen el Clos Arqueològic. Dins aquests murs es troba una part del jaciment que s'estenia més enllà dels actuals límits. El que quedà fora d'aquest clos és destruït o cobert per terres com és el cas de les estructures que es troben al cantó sud-est del jaciment, on ara hi ha la Pollancreda.
El jaciment es va localitzar l'any 1961 i a l'any 1964 es va declarar el lloc com Monument Historicoartístic d'interès nacional. Paulatinament el jaciment es va anar deteriorant i espoliant greument, fins que a l'any 1978 s'emprenen les tasques per tal de subsanar aquest fet. Així a l'any 1980 s'inaugura el Clos que actualment coneixíem. Posteriorment es feu una restauració de les restes més ben conservades i significatives del jaciment a fi de facilitar una millor comprensió de les restes als seus visitants.
Antecedents
El jaciment arqueològic que actualment es conserva es va trobar als horts de la casa senyorívola dels Llauder del segle XVIII, on prèviament hi havia una torre de guaita del segle XVI que els Llauder incorporaren al nou edifici. Can Llauder formava un veïnat de cases rurals que eren Can Tuñí, Can Mauri, Can Boet i Can Caldes. Totes aquestes cases foren enderrocades l'any 1970 a fi de reurbanitzar el Pla d'en Boet, malgrat que la torre i la casa Llauder estaven en l'inventari de Protecció de Patrimoni Cultural Europeu.
Ja en el segle XIV es coneixia el potencial arqueològic del veïnat de les cases Llauder, Tuñí, Mauri, Caldes i Boet. Successivament en els segles XVIII, XIX i XX s'anaren desgranant notícies, moltes vegades repetitives, del que es trobava en aquell paratge. Era una zona d'atenció per als erudits, que fins i tot intervingueren arqueològicament la zona, com és el cas de la troballa del mosaic de la Palmera davant can Tuñí a inicis del segle XIX que es tingué ocasió de re-excavar l'any 1989. Els cronistes esmentaven l'existència de clavegueres, mosaics, la làpida de Can Tuñí, restes de murs, ceràmiques, monedes, caps escultòrics, capitells, cornises, etc.
No és fins l'any 1961 que Ribas descobreix on s'ubica el jaciment, font de tantes troballes soltes fins llavors. Es tractava d'una vil•la romana suburbana (és a dir, propera a l'àrea urbana de l'antiga Iluro). Es començà a descobrir la part noble o residencial de la vil•la (la pars urbana). En una segona etapa de les excavacions, vers l'any 1969, es va descobrint la part rural de la vil•la (pars rustica) i a més s'intenta delimitar el perímetre total. Ja a la dècada dels vuitanta, un cop realitzat el Clos Arqueològic, es reprèn l'excavació de la pars urbana, a fi de procedir, tot seguit, a la restauració dels mosaics

Dependencies de la Vil·la senyorial
L'Atrium Aquest espai era un distribuidor que connectava diverses sales entre si i totes elles plegades amb el jardí i el peristil. També tenia un accés al pati rústic, a l'oest, però aquest fet és secundari respecte a l'articulació del conjunt de les estances nobles, sens dubte pensades elles soles com un tot harmònic. És important, doncs, que al conjunt de les habitacions més riques de la casa s'hi accedís des del peristil i a través del passadís, car segurament l'entrada senyorial era a la banda sud del peristil. La funció de distribuidor d'aquest espai va quedar plenament romanitzada quan en època severe se li va donar la forma d'un atri amb quatre columnes (tetràstil) o amb sis (hexàstil), de 10,30 per 5,90 m, amb un impluvi central aplacat de marbre exteriorment, sense cisterna inferior. Com en la majoria d'atris romans evolucionats, l'impluvi es converteix en una ornamentació, en una font, sense cap raó funcional. Efectivament, en el de Torre Llauder s'ha trobat la canal d'aigua que alimentava un petit brollador al mig de l'impluvi, i també l'empremta circular de la base de l'element central. Al costat est s'hi pot veure el forat de desguàs que comunica amb la claveguera que recollia les aigües en direcció al peristil. El paviment de l'estança és un mosaic de tessel.les blanques i negres que dibuixen un escacat de tabes als dos laterals est i oest mentre que, als costats nord i sud, la decoració és a base de cercles secants que dibuixen quatre fulles amb creus i flors al centre dels cercles, amb una banda externa blanca amb una quadrícula de creus i flors. El motiu del mosaic es reprodueix de forma idèntica en un dels mosaics de Can Xammar, en el nucli urbà de Mataró, de forma que tot fa pensar que deuen ser obra del mateix taller.
El Triclinium La seva construcció inicial data de la segona fase de la vil.la, és a dir entre el 15 a.C. i el canvi d'era. A aquest moment pertanyen els seus espectaculars fonaments, que incorporen quatre contraforts interns adossats a les parets més llargues, visibles en el subsol de l'habitació. Sota la capçalera de l'estança hi havia una arcada feta de maons que fa pensar que es va projectar per escalfar la sala amb un sistema de calefacció (hypocaustum), que no es va arribar a dur a terme mai. Al final del segle II o inici del III d.C., aquesta habitació es va tornar a decorar segons el gust de l'època. Tant les dimensions, com el graó aplacat de marbre que hi accedia, el fet d'estar més elevada que la resta, les dues mitjes columnes que hi havia adossades a l'entrada i el fet de posseir el mosaic més ric de tot el conjunt, demostren que es tracta del saló principal de recepció del senyor (dominus) de la vil.la. El mosaic que decora el seu sol és polícrom i geomètric, i deuria dur un emblema central figurat que posteriorment devien arrencar, tal vegada per motius religiosos. En època tardo-romana s'hi van fer diverses reparacions, ben visibles, i en època alto-medieval s'hi van obrir les fosses que han deixat les falles circulars. Les falles rectangulars corresponen als forats practicats per al conreu, en un moment posterior a l'amortització de la vil.la. La sala presenta una remodelació posterior, datable en època baix-imperial. Es tracta de l'absis semicircular que hom li va afegir pel costat nord. La seva construcció és d'obra més barroera que la resta d'estructures precedents i reposa directament sobre el sòl de l'habitació dels banys freds, que inutilitza almenys en part. Aclarida la funció de l'estança, si volem donar-li un nom llatí, podríem parlar de triclinium. Els triclinis o menjadors eren sales de recepció on el senyor de la casa rebia els hostes que no eren admesos a les estances íntimes.
El Peristilum A l'interior de la casa hi havia un gran pati rectangular, envoltat d'un porxo o peristil propiament dit, i una àrea central ajardinada on creixien plantes conreades amb cura que satisfeien la fina sensibilitat dels romans per a la natura i la jardineria. Com és usual en aquesta mena d'espais, també hi devia haver una piscina o aquarium, amb peixos, o bé amb una font o algun joc d'aigues. La seva funció era la d'un espai al voltant del qual es distribuïen les habitacions de la casa, fent d'aglutinador de la seva vida, tot creant la sensació de vida independent de l'exterior, closa en si mateixa i, no obstant això, oberta a la natura, a l'aire lliure i a la llum a través del jardí central. El peristil respon al gust romà, amb jardi (viridarium) al mig, i el peristil pròpiament dit, o corredor porticat. Sabem que en la fase d'època augustiana corria almenys per tres dels costats del rectangle. La banda sud està destrossada, però segurament també devia tenir peristil, ja que pensem que al seu centre hi havia l'entrada principal de la casa. En fer la reforma d'època severe les columnes del peristil de la fase augustiana es van modificar. En canvi, l'ala nord del peristil és ben clar que no en va tornar a tenir, ja que es va tancar, aixecant una paret on hi anava el rengle de columnes. En va resultar, doncs, una llarga nau, pavimentada amb mosaic com la resta del peristil, però tancada a l'exterior. El sentit d'aquesta curiosa estança segurament l'hem d'entendre en relació amb els banys de la casa. Si pensem en l'abundància d'exemples que hom pot trobar, dins del món romà, de sales cobertes dedicades a fer gimnàstica (palestres) al costat d'instal.lacions de banys, la funció de gimnàs sembla ben plausible. En època severe el peristil estava pavimentat amb un mosaic del qual es conserven 12,5 m per l'amplada del corredor, que era de 2 m. La decoració era a base d'una retícula de quadres, formada per quadrets negres petits, dins dels quals hi ha altres quadres inscrits, amb una flor de quatre pètals al mig. En el Baix Imperi hom hi va obrir un dipòsit i va rebentar el mosaic del peristil. Just davant del passadís es va trobar un tercer esquelet humà sobre el mosaic del peristil, víctima del moment final de la vil.la.
Aulae Una de les quatre aules del conjunt de sales nobles, utilitzada per rebe els hostes, sense que li puguem atribuir cap més funció específica, i és coberta per un magnífic mosaic polícrom de dibuixos geomètrics. Abans de les reformes d'època severa havia tingut una porta que s'obria al passadís. El camp del seu mosaic esta ocupat per un complex escacat, que té al centre un quadrat amb un cercle al mig, decorat a base de cercles de sòlids en perspectiva al voltant d'un octagon estrellat amb motius estilitzats al centre. Entre el cercle i el quadre també hi ha motius vegetals estilitzats i és precisament per ells que tornem a trobar un altre paral.lel amb els mosaics de Can Xammar (Mataró). Es pot distingir, igual que en altres estances, que el mosaic presenta refeccions antigues. Es lamentable que un paviment tan bell fos perforat per encastar-hi dolia (grans atuells ceràmics per contenir aliments), en algun moment del Baix Imperi. Aquest fet és interessant, perquè testimonia que en aquesta època la vil.la va començar a perdre el caire tan senyorial que havia tingut. Els propietaris de Torre Llauder no devien tenir suficient poder econòmic ni la cultura necessària per a mantenir tanta ostentació. No sabem el moment exacte de la conversió de la sala en magatzem de dolia, però sabem que les gerres van ser extretes i amortitzades en el segle VI d.C. Entre les falles del mosaic també s'hi poden veure algunes fosses rectangulars, fetes per al conreu posterior a la vida de la vil.la. Els mosaics presenten una forta homogeneïtat i pertanyen tots a l'època severe. Les habitacions on es troben, tal com digué M. Ribas, que les va excavar, tenien les parets decorades amb pintures i estucs en relleu, amb un sòcol d'alçada reduïda format de peces de marbre de diferents tipus i colors.
A aquesta altra habitació s'hi havia entrat, primitivament, per una porta que donava al peristil, posteriorment tapiada. El mosaic del seu sòl es va trobar molt malmès. Dels 6 per 8,55 m que havia cobert, sols en resta una petita part. Es de disseny geomètric, en blanc i negre, amb una vora de quadrats negres i el camp ocupat per quadrats de puntes negres que inscriuen altres quadrats blancs amb petits escaquers al mig. Dos dels angles oposats del quadrat gran presenten una pelta adjacent de voluta arrissada, típica de les decoracions africanes. La composició té una sobreposició de meandres amb esvàstiques. Es coneix un paral.lel pràcticament idèntic, al Maresme, a la vil.la de Cal Ros de les Cabres (El Masnou), i un altre al nord d'Africa, a Sersell. A l'angle sudoest de l'habitació, el mosaic està destrossat per la construcció d'un dipòsit de 2 per 1 m i, sobre la paret nord de l'estança, un altre petit dipòsit de 0,8 per 0,6 m també penetra per sota el paviment. Tots dos estan recoberts del típic ciment romà de color rosat que es col.locava sobre una capa de cendra per impermeabilitzar. Al mig de la banda sud d'aquesta habitació també s'hi va trobar una gran fossa plena de grans padres. Totes aquestes modificacions de l'estança la inutilitzen clarament com a aula noble i, en un moment del Baix Imperi es va reconvertir en zona d'ús rústic, amb dipòsits per a alguna indústria derivada de l'agricultura. En època alto-medieval es van obrir les fosses que han deixat les falles circulars al mosaic i les falles rectangulars, més petites, que corresponen al conreu del camp que va cobrir les runes, quan la vil.la va ser abandonada. En aquesta habitació s'hi van trobar dos dels morts del moment final de la vil.la.
Las Latrinas En relació amb els banys, existien també a la vil.la unes latrines. Tenen una claveguera subterrània a ran de tres de les seves parets, per on devia córrer l'aigua que venia de la claveguera de la piscina i del rentamans que hi havia a un extrem de les latrines. Sobre la claveguera, hi devia anar col.locat un banc, amb els forats oportuns, per seure-hi. Tot i que no se'n va trobar cap resta, ha estat molt fàcil de reconstruir-lo, copiant els nombrosos exemples que hi ha en excavacions romanes. Les latrines de l'època eren, doncs, comunitàries i havien de tenir o bé un regueró per on passava l'aigua per netejar-se, davant del banc, o bé una pica o rentamans normalment situada al costat de l'entrada, com és el cas de Torre Llauder. Pel que fa a la ubicació, sempre es tenia en compte de situar aquesta mena d'instal.lacions a la vora dels banys, però no en contacte directe amb ells, per evitar les males olors. A la nostra vil.la tot es compleix rigorosament

Les Termes
El Frigidarium Al nord del sector residencial hi havia els banys privats de la casa. Es tracta de les tres sales indispensables per prendre els banys a l'estil romà: la dels banys freds (frigidarium), que es prenia en començar, la sala dels banys tebis (tepidarium), que correspon al segon moment de l'acció, i la dels banys calents (caldarium), que anava després, hom tornava al tepidari i s'acabava al frigidari. El bany fred es prenia en una piscina que és la més gran del conjunt, embellida amb una exedra, situada al nord de l'habitació i que sobresortia de la construcció de la casa, fet que devia contribuir a conservar-hi una temperatura ben baixa. Estava recoberta interiorment de ciment hidràulic per impermeabilitzar-la, i té el desguàs a la banda est, d'on surt una llarga claveguera que, després de passar per sota de les latrines, devia anar fins a desguassar a un torrent proper. L'accés a la piscina es feia a travésd'un graó de pissarra on s'hi han conservat engalzes de plom, restes de les pollegueres de la porta o el barri que la separava de la resta de l'habitació. Aquesta darrera tenia el sól recobert per un mosaic fet a base de plaques del segle I a.C.
El Caldarium De la sala dels banys freds es passava a la dels banys tebis (tepidarium) proveïda d'un sistema de calefacció (hypocaustum) de la mateixa manera que també n'estava proveïda la sala contigua, la dels banys calents (caldarium). El forn era alimentat pels servents des de l'habitació del costat, per tal d'escalfar la cambra subterrània del caldari i el tepidari. Aquesta cambra subterrània tenia un enllosat de cerámica, sobre el qual descansaven les columnetes fetes de maons sobreposats, que aguantaven el veritable sòl de l'habitació. L'aire calent penetrava l'espai entre les columnetes i anava a buscar la sortida cap a l'exterior a través dels tubuli (tubs de ceràmica que estaven inserits en les parets de les estances caldejades). Aquestes dues sales havien tingut una disposició diferent de la que tenen actualment. Havien estat més amples; l'arc subterrani que comunicava els seus hipocausts era el de la banda sud, posteriorment tapiat, i en el tepidari hi havia una petita piscina a la banda nord, després inutilitzada i convertida en hipocaust. Unes reformes que no podem datar, van inutilitzar la piscina, van obrir una volta nova, de comunicació entre tapidari i caldari, van construir la nova paret que tanca el tepidari pel sud, van reduir també l'espai del caldari construint de nou la paret meridional.